martes, 9 de septiembre de 2014

Retorn.


Borrós. Com el regalim d'aigua que s'escola pel desguàs amb la pluja. Els dies es succeïen de manera anodina; tal com les llambordes d'un carrer sense fi. Iguals i repetitius. Tan indistingibles l'un de l'altre que queia en el salt infinit que separa tot número al comptar-los. 

Tornava a ser l'ombra que havia arribat a la ciutat feia uns mesos. Un personatge perdut enmig d'un no-res gris i sòrdid. L'espurna de llum marxava. Encara li retornava la imatge del seu cos esmunyint-se dins del taxi. Fugint d'ell i de les obscuritats que l'envoltaven. I hauria d'haver reiterat que no era culpa seva, que ell era un producte defectuós d'una sèrie ja perduda. Que les ombres hi serien sempre allà on anés. Que el saber no podria posar mai llum on posava la mirada. 

Però res. El record dels dies feliços quedava entelat; una fotografia mal revelada que es va velant per estar massa exposada. Restaven les llambordes inacabables sumant els dies en una espiral hiperbòlica. 

domingo, 10 de agosto de 2014

Lliçons d'estètica

Recuperar la veu de Valle i recordar les llums de la bohèmia. Tot moment té els seus focus lumínics i pel gallec tot just descobreixo que es guiava per tres: la raó i el sentiment guiats pel temperament. Força aristotèlic (tot sigui dit de pas). El seu text estètic és la cerca i confecció de si mateix. De l'infant i jove que ha estat amb la imatge que ha mirat de projectar de si a partir dels propis raonaments i la pròpia experiència. 

Al parlar d'estètica és inevitable la referència a la Il·lustració i és que l'esperpèntic ens deixa un text que sembla una síntesi de Baumgarten, Moritz i Burke havent assimilat d'allò més bé tota la seva religiositat kantiania de la Crítica del Judici. 

El no-temps. Eternitat vertadera darrere de cada moment amagat pels nostres sentits. Passat, present i futur units en tres cercles que comjuncionen en un de sol. Misticisme religiós extrapolat al discurs sobre el bell. Per Valle-Inclán el bell i el sublim es difonen i costa referir-se a un sense l'altre. La pèrdua d'un mateix davant del paisatge, l'angoixa plaent de fussionar-se amb el tot. Adonar-se de l'eternitat de cada canvi i de inutilitat de les paraules per fixar aquestes sensacions. L'eternitat escapa tota codificació: flueix sense pausa.

"Allí donde los demás hombres sólo hallan diferenciaciones, los poetas descubren enlaces luminosos de una armonía oculta. El poeta reduce el número de las alusiones sin transcendencia a una divina alusión cargada de significados. ¡Abeja cargada de miel!"

"Más alcanza quien más olvida, porque aprendre a gozar la belleza del mundo intuitivamente, y a comprender sin forma de concepto, ni figura de cábala, ni de retórica. El amor de todas las cosas es la cifra ed la suma belleza, y quien ama con olvido de sí mismo penetra el significado del mundo, tiene la ciencia mística, hállese iluminado por una luz interior, y renuncia los caminos escolásticos abiertos por las disputas de los ergotistas."

La lámpara maravillosa (1916)
Valle-Inclán, R. M. 
 
 

viernes, 8 de agosto de 2014

Epis

De refiló i mig amagat dins una observació de la KpV, Kant deixa anar una crítica a la seva època pel que a coneixement respecta:
'[...] La nostra època sincrètica, on s'ha desenvolupat un cert sistema d'aliances del tot artificiós entre principis contradictoris, i del tot superficial i deshonest; perquè per poder quedar bé davant de tothom s'adreça a un públic que es conforma en saber una miqueta de cada cosa sense saber res a fons.'

Mirant-la ara em sembla una observació que bé podria pertànyer a la nostra època. La superficialitat general amb la que observem les coses, la tendència adquirida dels mitjans de comunicació d'entrar en tot i en res, donar tasts de moltes coses sense aprofundiment. Clar que per sort sempre hi haurà experts en els diversos àmbits perquè el coneixement no decaigui en la immediatesa de cada moment, buidant-se i omplint-se de manera contínua, actualització del saber que passa del buidatge a la plenitud i altra vegada un cercle infinit. 

Mercats



miércoles, 6 de agosto de 2014

"- Mireu on mireu, tot és mesquinesa i corrupció. Aquesta cambra, aquesta ampolla de vi, aquesta fruita de la cistella, tot són productes de benefici i pèrdua. No és possible viure sense acceptar passivament la mesquinesa. Per cada mos que mengem i cada punt de roba que portem, algú s'ha hagut de pelar els colzes i els genolls... I qualsevol diria que no ho sabem. Tothom és cec, sord i atapeït, estúpid i mesquí."

El cor és un caçador solitari
McCullers, Carson

miércoles, 11 de junio de 2014

Fum, sense vida i sense llum la ciutat amb els anys s'ha despintat.


Dins la butxaca hi troba un tros de pa
més al fons engrunes que faran d'esmorzar.
Tard, molt després de fer-se clar,
s'ha aixecat i s'ha posat a caminar.


jueves, 5 de junio de 2014

Crònica d'una reunió indiferent

Trobada a l'Aula Magna. Era una assemblea extraordinària per posar-nos al dia de La Reforma que el Rectorat de la UB preparava per aprovar al Juliol. 

Recentment havíem vist com es suprimia el Grau en Llengües Romàniques a la Facultat del costat i, d'ençà les últimes eleccions al rectorat, tot olorava bastant a socarrim. La major part de l'alumnat no sabia què estava passant; només els comentaris que alguns professors emmurriats  deixaven anar a les classes donaven una pista de la magnitud del problema: reforma per fer més eficient la Universitat. Ajuntar facultats, reduir departaments. Es veu clar: economització dels recursos. 

Personalment me'n vaig enterar gràcies a un parell de professors que van arribar a classe enfadats i explicant com havia anat la Junta en el que se'ls feia traspàs dels fets. Tot sonava a acabat, fora de mirar possibilitats de amb qui fusionar-se, la Reforma era imminent. 

Per sort hi ha hagut una mobilització eficaç i s'ha aconseguit aturar l'aprovació de la Reforma fins setembre (aprovar una reforma en ple juliol és una mostra de la poca voluntat del Rectorat d'explicar al Cos de la UB en què consisteix aquesta. Bona manera d'evitar rebombori). 

Tots asseguts a les butaques vermelles. Alumnes, professors, administratius i un membre del rectorat que venia a aguantar l'escomesa. Faltava més representació, però la cosa ja feia el pes. 

Primer, les notícies. Sorprenentment no s'ha explicat res de nou que no ens hagués arribat ja de manera esbiaixada parlant pel passadís. Fins al 19 de juny no tindrem la 'Memòria' de la reforma. M'ha fet gràcia que es parlés de memòria, això vol dir que ja donen el procés tan per dat i beneït que ens donen la memòria passant del projecte olímpicament. Imagino que han tingut una confusió de termes. Tanmateix, confusió en si suggerent. 

El representant del rectorat parla en veu baixa i sense vocalitzar. Minuts abans la seva companya ens ha demanat objectivitat per quan tinguem la proposta de reforma. Algun comentari irrespectuós contra el seu càrrec. Al moment de 'Precs i Preguntes' surten les típiques veus d'estudiants cridant a la lluita. Parafrasegen el discurs dels reis il·lustrats: "Tot per la UB però sense la UB". Alguna aportació més de les diverses assemblees que envolten la UB Raval. L'interessant ve després, quan els professors empren el seu torn de paraula per aportar coses noves. 

L'adjunt, un professor amb un gran talent per comunicar i transmetre, exposa la seva situació: explotació (340€ al mes portant dues assignatures senceres més feina d'investigació; després la universitat es penja la medalla pels excel·lents resultats en investigació...). Demana la dimissió dels membres del Rectorat si segueixen fent-se els cecs davant el problema en el que viuen tots els professors adjunts. El Rectorat no contesta.

El titular de psicologia infiltrat fa les aportacions punyents. 'Que si el Rectorat segueix arrelat en les antigues monarquies europees. Que si el seu discurs burocràtic i gens clar desmereix tota atenció...' Hi ha mètodes per incloure tota la comunitat de la UB en el procés d'elaborar una reforma, hi ha altres maneres d'aconseguir que la universitat sigui rentable. Una cosa tinguem-la clara, ningú es posarà en contra de les exigències de la Generalitat, que, al seu torn, venen del Govern, del Parlament Europeu i dictats pel rei del món: el diner. La Reforma s'haurà de fer, però no és tan complicat canviar les formes. Som una universitat gran i si alguna cosa tenim són professionals formats en tots els camps.  

A partir d'aquí els discursos es confonen i s'emmotllen dins una única veu. L'inconformisme i la incomoditat davant de l'ocultisme de tot plegat. Al juny farem una lectura ràpida de la memòria i al setembre tocarà reunir-se a deliberar. Poc temps. 

És Temps de Memòria?

V. En la radio las catástrofes son anunciadas entre dos obras de música -la música continúa sonando como el <<correr del tiempo>> que se hace audible, que todo lo arrasa sin compasión y por nada hay que interrumpirlo. <<Cuando el crimen llega, igual que falla la lluvia, entonces ya nadie grita: ¡basta!>> (B. Brecht). 

El text de Metz "La lucha por el tiempo perdido. Tesis intempestivas sobre el apocalipsis" és punyent. Corprèn. La potència de les seves imatges ens deixa davant del temps absolut. Avesats a un final que no acaba mai, dins d'una evolució embogida que avança sense rumb. A l'infinit. A la indeterminabilitat. Com el fragment que tenim a sobre en el que la música ocupa el lloc del temps com el continu esdevenir, l'absolut que no s'atura i tot s'ho emporta. Que silencia.

La memòria es presenta aquí com a interrupció, com a falsa interrupció d'aquest procés. Com si els records poguessin aturar per una instància el continuum evolutiu. Recorda tan la victòria com la derrota; el guany i la pèrdua. Metz afirma que ens salva. Però, ho fa? Salvar-nos per un instant és salvar-nos? Trobar un trosset de fusta enmig del mar ens salva o tan sols és un oasi, un lloc de parada per prosseguir el camí de l'etern retorn?

<<La evolución no pretende dicha, sino evoución y nada más>> 
Nietzsche

Apatia i Rencor; fatalisme i fanatisme. Tanta evolució, tanta tècnica per desocultar l'ocult per caure en un progrés de ruïna sobre ruïna (Benjamin). L'àngel de la història es mira les construccions dels homes, les grans torres de dades que s'apilonen les unes sobre les altres de manera caòtica. Per més que vulgui actuar, l'àngel resta immòbil, una força l'estira a seguir el procés: el progrés humà l'arrossega. L'home viu en l'aparença del final de la història: l'últim dels grans sistemes no implica el final del temps. Aquest, continua, inexorable. No és que ens atrapi sinó que ens supera, mentre l'home queda encadenat en les seves torres de ruïna sobre ruïna. L'àngel dóna l'esquena a l'esdevenir; tan és el que vindrà perquè seguirà venint eternament. 

<<Es tiempo de que nazca el tiempo; es tiempo>>

Paul Celan


Angelus Novus, Klee (1920)

martes, 3 de junio de 2014

El Mal en la Memòria

"Pero no hay lección que aproveche, porque no se sabe descender hasta lo general y siempre se figura uno que se encuentra ante una experiencia que no tiene precedentes en el pasado"

M. Proust, A la recherche du temps perdu, 1919, volum II

Quan prenem el mal que ens ha sobrepassat per únic i incomparable. Quan caiem en el pensament que res serà tan desbordant i dolent com el dolor que ens han infligit. En el moment en què diem que 'això' no és comparable a res, estem eliminant tota qualitat de singularitat. Puc dir que quelcom és únic precisament perquè l'he pogut observar en comparació a altres. No és que en rebaixi el seu grau d'afectació, com podria sentir qualsevol víctima, sinó que a partir de les analogies puc pensar les injustícies i anar més enllà. 

Aquesta retòrica que sembla tan evident i clara, sovint ha estat rebutjada pel cas de l'Holocaust. Recordar aquella barbàrie dol als seus afectats, que es senten menyspreats quan se'ls posa al nivell de la dominació dels pobles centroamericans al s. XVI o la reducció massiva a l'esclavisme dels pobles africans. 

Així parla l'historiador Todorov amb el seu text sobre la memòria. Però i Adorno? Amb la seva Dialèctica Negativa ens va dir que la II Guerra Mundial havia estat massa; Auschwitz va ser massa. Que l'època daurada de la filosofia alemanya desemboqués en una de les majors barbàries de la història de la humanitat el va superar. Potser per això l'austríac Bernhard mostra aquest rebuig per tota la cultura que es forja a posteriori sobre uns ideals arcaics que donen l'esquena a la memòria i al passat. 

Todorov ens anima a prendre'ns la memòria de manera exemplar, per fer justícia, sense caure en el jou de la lògica de la venjança. Posar el psicoanàlisi en els records per alliberar-nos. Fer explícit el mal per deixar-lo a la perifèria; no el superem, només el tenim present. Per contra, elaborar un testimoniatge que perpetuï el nostre sentiment vers el mal només ens porta a la continuïtat d'una visió afectada, una memòria literal, la Memòria en majúscules. Cal fer de la memòria un ús exemplar ja que ens permet posar distància amb el succés i extreure'n generalitzacions que més endavant seran extensibles a altres casos. Recuperant el fil del principi, no podem caure en dir que l'Holocaust (per exemple) va ser un mal únic ja que això no condueix a enlloc; no en traiem res de nou. Quan posem un esdeveniment en la memòria el posem al costat d'altres, de diferent naturalesa i diferents subjectes afectats, però amb certes semblances que ens serviran de cara a un futur. Com clamava l'Antígona que versiona Espriu, no podem oblidar els errors del passat ja que d'aquesta manera els tornarem a repetir (i Espriu assenyalava precisament tota forma a totalitarisme com a mostra d'oblit de la memòria col·lectiva). 

Todorov en una conferència al CCCB 


_____________________
Ref. TODOROV, T. La memoria amenazada (2000)