viernes, 4 de diciembre de 2015

Condició de Refugiat

19 anys. Per la seva cara encara l'hagués fet més jove. El Mohammed era d'Alepo, la ciutat siriana més perillosa ara mateix. Havia vingut tot sol deixant la família enrere. Els seus dos germans havien decidit quedar-se perquè estaven a l'últim any de la universitat i volien sortir de Síria amb un títol sota al braç. En Mohammed havia estat estudiant Tecnologies de la Informació (IT) però ho va deixar per venir a Holanda esperant trobar una millor vida. Sota el sol inusual de desembre i caminant pels passos que uneixen les diverses carpes del camp em diu que està content que la seva família no hagi vingut. Estan millor a Alepo, diu. A banda i banda del pas ens envolta el fang que han deixat les pluges dels últims dies. Malgrat no saber què et passarà l'endemà com a mínim viuen en una casa i poden cuinar menjar deliciós. Encara poden anar al supermercat i fer vida normal. Al principi em xoca. No em quadra la imatge que he rebut per les notícies amb el que em diu el Mohammed. 

Dins d'una carpa que acaben d'estrenar tot just avui conec la Nadia, de Damasc. S'abraça fortament amb la Suzan, l'amiga holandesa que m'ha dut fins aquí. La Nadia porta un vel carmesí i els ulls maquillats de negre. Somriu molt i s'expressa força bé amb anglès. Es queixa del menjar. La carpa olora a nou, té el terra de parquet. He deixat el meu fill de disset anys amb la meva mare a Damasc, comenta mentre es recolza a un dels molts sofàs negres que ocupen l'enorme carpa. Fa tres mesos que va marxar de Síria. Al nostre voltant molts homes, infants i alguna dona seuen amb mòbils a les mans. S'escriuen amb gent, naveguen per internet o qui sap què. Molts carreguen els mòbils als diversos endolls que hi ha a les columnes blanques entre finestral i finestral.


I arriba l'hora de marxar. Els amics sirians ens acompanyen a l'entrada on hem de tornar les acreditacions que ens han donat a l'entrar. I ens diem adéu. La Suzan havia estat treballant dos mesos per ells al restaurant del Village blanc. Però l'havien fet fora feia una setmana perquè en algunes ocasions no havia dut el cabell recollit durant el servei (malgrat haver-se'l recollit cada vegada que li ho havien comentat i mai li havien dit que fos obligatori). No estava gens contenta amb com havien anat les coses però trobava a faltar els refugiats i els refugiats a ella. Agafem les bicis i ens allunyem del camp tot seguint una carretera entremig del bosc plena de refugiats que tornen al camp amb els bebès dins de cotxets o que van cap al centre de la ciutat. Amb bicicleta el recorregut no és massa llarg però caminant la distància és ben bé d'una hora. No tothom té bicicleta encara. 3000 refugiats són moltes persones. 

Persones. Precisament d'això es tracta. Quan el Mohammed diu estar content per la seva família perquè segueix vivint a la seva casa i pot cuinar bon menjar està parlant de dignitat. De tenir la possibilitat d'entrar al mercat laboral en comptes d'estar esperant en un campament enmig del bosc ajuda dels ciutadans de Nijmegen. No rebutja la solidaritat però la vida aquí no el fa sentir humà sinó refugiat. Semblava como si el Mohammed volgués dir que preferia viure en la incertesa de viure però essent humà. Va canviar la ciutadania per la seguretat. Fins d'aquí tres anys no es pot començar a tramitar el document de ciutadania que els permetria treballar. 

En altres paraules, fins que el refugiat no canvia el seu estatus pel de ciutadà no és humà. Agambem ho deixava ben clar a Homo Sacer (1995) quan parlava de les primeres declaracions de l'home i del ciutadà. El problema és que el refugiat no pertany a cap país, no és ciutadà d'enlloc. Ningú es sent amb l'obligació d'amparar-lo a causa de l'ambigüitat que hi ha hagut des de sempre amb els 'drets humans'. 

No havia vist mai un camp de refugiats i l'entrada a la carretereta que porta als villages m'ha fet pensar en Auschwitch. No és una bona comparació tanmateix l'estructura m'ho ha recordat. Però no només l'estructura sinó la condició dels que hi viuen té més semblances del que pensava al principi: l'únic que poden fer pel seu futur és esperar i sobreviure, depenen de la gent que els manté i no posseeixen res. No hi ha intimitat. El que més m'ha sorprès és el seus somriures. Però és clar, què més poden fer? Un altre noi amb el que he parlat portava tres anys fora de Síria. Tres anys essent d'un país que no es sap ben bé què serà i que no es preocupa pels seus ciutadans. Tres anys sent ciutadà d'enlloc

En aquest wordpress hi ha informació sobre el camp de Heumensoord de Nijmegen amb tota la informació sobre els camps de refugiats a Holanda





jueves, 15 de octubre de 2015

Mauritshuis, den Haag

I don't feel like writing right now, but I think these paintings talk for themselves. All you can find in Mauritshuis museum is really worth it. 

Rembrant, Mauritshius Muzeum
Rubens
Vermeer
Anatomy Class, Rembrandt


miércoles, 20 de mayo de 2015

pragmatismes

De Rorty a Apel, així passava l'última tarda d'estudi fort del semestre. L'estiu picava a la porta i les lectures s'anaven tornant repetitives. Apel deia moltes coses. Molta fonamentació última i reescriure a Kant salvant la possibilitat d'unes normes universals bàsiques (a priori) conegudes gràcies al reconeixement de les persones com interlocutors vàlids. Llavors el llenguatge passa a ser la condició de possibilitat de la fonamentació. És més, el llenguatge bàsicament comunicable i discursiu. 

No l'acabava d'entendre. Faltava més lectura, es deia. I consultant una història de la ètica seguia topant-se amb el mateix. Tanta fonamentació sobre una antropologia que deixa fora moltes persones que no poden entrar en el diàleg. I a la pràctica, quants afectats són convençuts per qui argumenta millor? Adela Cortina tanca el seu article sobre Apel mostrant tot el que s'ha fet a partir de la teoria de la comunicació d'Apel  i Habermas (autor que no l'entusiasme gaire perquè no acaba de deixar en clar què li passa a l'ètica). I així sembla que la convenç, però no ho acaba d'entendre. Rep un mail: la seva professora dóna resposta dels seus dubtes i li recomana unes lectures. Es disculpa perquè arriben tard... Bé, l'examen és important aprovar-lo però encara ho pot aprendre per la vida, no sempre es va tard. Recerca al web els autors recomanats i troba una revista dedicada a Apel del 1999. Llàstima, sembla que per llegir-la ha de registrar-se. Ho fa i mentre espera la confirmació entra al blog que va obrir fa anys animada per la literatura i decideix fer una entrada breu. Primer vol posar per escrit tot el que ha après sobre els dos autors pragmatistes. Però al final es decanta per quelcom més simple i menys pretensiós perquè a fi de comptes no té clar què ha tret en clar de tot això... Bé sí, que la lectura de Una cambra pròpia de Virgina Woolf és més amena que qualsevol text pragmatista. 

lunes, 13 de abril de 2015

Tren hermenèutic I

Do, do si. Sol mi do. Do, do... Prou. Amb el sotragueig del tren no puc repassar. Les partitures tremolen. Suor. Les mans comencen a evidenciar el nerviosisme. Moc els dits recordant les posicions. Fallen. Tanco els ulls i em concentro en respirar. Nas, pulmons i enfora. Obro els ulls. La dona de davant em mira estranyada. Faig com si res i recolzo el front al vidre. Fred.  Fora es succeeixen arbres i fulles. Noto com els ulls se’m mouen ràpid al mirar els pals de la via. Ja fa temps vaig observar els petits números que resten de la seva instal·lació. A l’arribar al 99 tornen a començar.  El rellotge marca gairebé tres quarts de vuit. Si no arribem en tres minuts a Sarrià el tren farà tard. No puc fer tard. La primera prova no és fins dos quarts però he de trobar l’aula i... Amb tants nervis segur que em perdo pel Conservatori, com el dia de portes obertes. Si hi conegués algú no hauria d’anar sol. Ja hi som! El pesat de l’acordió ha entrat al vagó. Dues cançonetes barroeres i ja serà fora. Només cal aguantar. Quan passa vora el meu seient fa dringar unes monedetes dins un got de cartró vell i arrugat tot dient ‘À-tias’ repetides vegades. Tot sovint em pregunto què passaria si algú com Danylo Saienko toqués d’improvisat enmig del tren. La gent sabria veure la distinció del guanyador del Maria Canals d’enguany? O senzillament baixaria el cap quan passés vora d’ells demanant unes monedes?

martes, 24 de marzo de 2015

Si el sol es lleva matiner
després d'una nit glaçada,
fondrà el gebre que té
adherit tota la contrada.

miércoles, 18 de febrero de 2015

problemes entre el públic i el privat

Plantejaré breument els problemes que em trobo a l’interpretar la idea kantiana dels dos usos de la raó: l’ús de la raó privada i l’ús de la raó pública. Teoria que es troba exposada en el llibre ¿Qué es la Ilustración? (1784).


Segons el text de Kant ¿Qué es la Ilustración?, quan estic exercint una tasca que m’han encarregat i per la que cobro un salari em trobo en l’ús de la raó privada. Aquí no tinc la llibertat de criticar la feina ja que estic contractat per algú – acord privat –. En aquest cas sóc una peça més de l’engranatge i se’m demana obediència.

Tanmateix, la resta del temps que no estic realitzant aquesta funció tinc la llibertat (i gairebé el deure) d’escriure argumentacions crítiques per reformar el lloc allà on treballo i les tasques que s’hi realitzen. Kant subratlla en dues ocasions que sigui per ‘escrit’ per mostrar que la persona crítica amb x sap prou del que parla i pot argumentar bé les propostes de canvi.

En aquest últim moment estic fent ús de la raó pública i m’estic dirigint a iguals com jo interessats en el funcionament del lloc on treballi. No m’estic dirigint a gent que treballa per mi i que podria malinterpretar les meves paraules i caure en la revolució*.

Això és ben clar en el cas d’un professor d’una escola:
  • Quan està exercint de mestre no pot parlar als seus alumnes o companys sobre la precarietat del centre i del baix salari que cobra
  • Quan està fora de les hores de treballar té la llibertat d’escriure què no  li sembla bé de l’escola i fer propostes de canvi o millora. Estem entenent així que es dirigirà a altres mestres o pedagogs que, com ell, estiguin interessats en millorar el funcionament de les escoles.

Fins aquí força clara l’argumentació (hi podem estar més o menys d’acord, però s’entén la proposta).

1r problema: el ciutadà
El ciutadà ho és a temps complert. Sempre estem exercint de ciutadans en el nostre país, i si en sortim seguim essent-ne ciutadans protegits i controlats per una legislació. Tot i així, Kant diu que com a ciutadà que ha de pagar els impostos no em puc queixar d’aquests ni negar-me a pagar-los. Però quan no els he de pagar sí que puc argumentar per escrit a qualsevol altre ciutadà amb el que mantingui una relació d’igualtat en contra d’aquests. Però això quan es dóna? Si sempre sóc ciutadà aleshores sempre tinc els mateixos drets i deures arreu on arribi la legislació. Podem salvar aquest primer problema dient que no és la tasca de ser ciutadà sinó la tasca de pagar els impostos (dividir els deures dels ciutadans com a funcions separades; feines diferents). I en aquest cas, allò que escrigui no es dirigirà a cap ciutadà que estigui en el procés de realitzar la tasca o funció contra la que jo estigui argumentant. 

Com es detecta amb facilitat, tot l’artifici anterior és complicat i, a la pràctica, inexistent. De manera que en tant que ciutadà si argumento en contra dels meus deures puc incitar a la revolta (és una possibilitat, no un fet) perquè no està clara la diferència entre ús de raó pública i privada quan s’és ciutadà.

2n problema: democràcia 
Només uns pocs podran llegir i entendre allò que he escrit perquè només una minoria serà prou il·lustrada (emancipada i capacitada). Perquè si ho llegís un treballador meu podria malinterpretar-ho i revoltar-se. Però com evito que la gent amb la que em relaciono quan faig ús de la raó privada llegeixi les meves argumentacions? O és que si ho llegeixen fora de la feina llavors ja som iguals? No mantindran cap tipus de relació jeràrquica al sortir de la feina? On estan els límits de les nostres feines? Un mestre ho és sempre?


3r problema: voluntaris 
Amb Kant el tema del voluntariat no era freqüent i per tant no contempla aquest cas. Però, què passa amb el voluntari que també exerceix una tasca (no obligada, però sí voluntària i, per tant, assumeix un cert compromís)? És lícit que argumenti en contra de coses que veu des de la seva funció en l’organisme social o només ho pot fer fora?  



Ara mateix no puc entrar més en aquestes qüestions però val la pena plantejar-nos-les. És interessant perquè la distinció kantiana de públic i privat és ben diferent la distinció contemporània.

____________
*Kant era un defensor de la Reforma i no de les Revolucions que canvien l'ordre de la ciutat (així com Sòcrates).

viernes, 28 de noviembre de 2014

El somrís torçat

Des de que vaig sentir a parlar de Jurgen Habermas a la carrera que la seva obra m'ha despertat interès. He de dir que he anat aparcant la lectura any rere any; els professors ens venien la seva obra principal com un text pesat, feixuc i ple de referències que desconeixíem. Però per fi li he perdut la mandra i m'he decidit a treballar-lo una mica. 


A primer cop d'ull destaca la seva teoria sobre l'acció comunicativa fent una crida pel desenvolupament de la filosofia en la vida pràctica. A l'entrar en algun dels seus textos veiem l'interès per destapar les teories d'autors anteriors, posar-los en joc i relació per extreure'n les idees essencials que es repeteixen o que guien el pensament d'autors posteriors. Així analitza el pensament filosòfic. Val a dir que la major part de les seves obres són reculls d'articles; i és que Habermas va ser el director de l'institut d'investigació Max PLanck i tenia al seu abast tots els treballs que es publicaven (potser no va llegir directament gran part de les obres de les que parla, però el seu coneixement d'autors és descomunal). 


Per altra banda, forma part de la segona generació d'intel·lectuals de l'escola de Frankfurt. Es va formar treballant amb Adorno, Horkheimer i Marcuse. Amb aquest últim tingué una relació molt especial i estigué amb ell els últims dies de la seva vida tenint cura d'ell. Val a dir que estudià al costat de Heidegger, amb qui no simpatitzava per la seva relació amb el partit nacional socialista alemany. Marcuse també estudià amb Heidegger però ell sí que estava admirat del pensament de Heidegger (així com Gadamer) i  el seu pensament té ressonàncies heideggerianes. Com ara la idea que fugim del pensar i vivim una vida inessencial sense el ser; enganyats en l'ens. Tindria el seu paral·lelisme amb la vida conscient que portem que està regida per la repressió per tal de poder viure en la civilització tot amagant els instits essencials. La tècnica ens ha portat a la destrucció de l'home per l'home. 

Tots els formants de l'Escola de Frankfurt eren persones compromeses amb el seu context històric que miraven de pensar la pròpia realitat per entendre què passava i, sobretot, fer propostes per evitar i prevenir les penoses circumstàncies per les que havia passat el món. Eren una escola d'alemanys jueus que, amb l'ascens de Hitler al poder va haver de traslladar-se a Ginebra, de Ginebra a París i finalment als EEUU. 

martes, 25 de noviembre de 2014

Dimensió Social

Quan els conflictes es fan explícits i caiem en la barbàrie es desperta la vena social. Davant les injustícies retornem a pensar l'associació de persones que ens va fer forts i què ha anat malament en el progrés humà. 


N'hi ha de pessimistes com Benjamin, que només hi veuen ruïna sobre ruïna; acumulació de dades que s'enfilen cap amunt empesos pels vents de l'evolució. Altres, com Marcuse, transformen la teoria del psicoanàlisi en una teoria d'abast social. Habermas ve de la mateixa escola i segueix la línia de Marcuse amb molts matissos. 

Habermas amb estudiants
Marcuse reformula a Freud en clau sociohistòrica (anant a la contra dels neofreudians que amagaven la dimensió social del biologisme psicoanalític). Planteja que la destrucció de l'home té lloc en el cim de la civilització, quan els avenços materials i intel·lectuals de la societat semblen permetre la creació d'un món lliure. Tanmateix, contra més progrés tècnic i científic, l'home ha de subjugar-se a més repressions per permetre l'avenç de les civilitzacions i la vida en societat. De manera que aquest món que es crea fruit del progrés poc té de llibertat (si l'entenem com l'abscència de repressió). En aquest cas, Marcuse diu que la Civilització (o Cultura, no distingeix entre els termes com Freud a Malestar en la Cultura) és la lluita contra la llibertat. En els seus textos aplica les teories freudianes d'anàlisi dels individus a tot el gènere humà. És una lectura interessant que ens dóna un nivell sobre la societat ben interessant. 

Però també podem parlar de Habermas que, tot i mantenir un idealisme moderat (malgrat els matisos i crítiques acaba partint d'un principi de racionalitat paral·lel a Kant), ens proposa l'entesa entre l'esfera tècnico-científica i la vida quotidana per no deixar-nos endur per una racionalitat merament instrumental i recuperar la racionalitat comunicativa que ens encararà a l'emancipació dels homes (alliberació dels condicionaments). La base de fons: la cooperació entre dos nivells que es poden entendre gràcies a l'acció comunicativa. 

A grans trets, l'home pensa en la dimensió social quan quelcom amenaça la seva estabilitat: la seguretat que troba en la vida en col·lectiu i, com diria Schmitt, el poder que hem dipositat en un ser superior perquè ens protegeixi, perd la seva legitimitat. 

martes, 11 de noviembre de 2014

D'una batzegada retorna un passat renovat

Qui diria que tornar a posar els peus a l'institut en el que he crescut m'obriria una porta entre nostàlgica i renovadora. Primer, el retrobar una professora amb qui hi havia bona complicitat i de qui vam aprendre tantes coses de la literatura i del món. Després, rebre la invitació a unes trobades de filosofia organitzades per un altre bon mestre del centre que ja s'ha jubilat. I ara, rebre un mail d'aquest professor mostrant la seva il·lusió perquè vagi a aquestes sessions de filosofia enmig d'un cafè. Quina alegria la meva al tornar a sentir d'aquestes persones i de veure la seva admiració! Bons records que ara tornen però vestits amb nous rols. 

Ja no sóc alumna seva (tot i que me'n senti) i  la relació que mostren amb mi és més propera i sense barreres. M'expliquen el que fan i com els va la vida, jo faig el mateix i ara m'envaeix una sensació que em torna a posar en relació amb el jo d'ara fa quatre anys. Unes quantes superacions fichteanes s'han esdevingut des d'aleshores però el record s'arrela fort i es barreja amb la força del jo actual.  

Quines ganes de tornar-los a veure i d'obrir aquesta porta a un espai nou i apartat del que m'envolta avui en dia però que, alhora, construeix un pont amb el passat per posar-lo al dia.