jueves, 6 de febrero de 2014

Rates de la llei



Per què ens cau bé l’estafador? Aquell que viu en els límits de la legalitat i és capaç de superar-la en innombrables ocasions. Ens desperta simpatia la seva astúcia? L’argúcia per escapolir-se  del contracte social, de treure profit de la llibertat negativa dels altres per ampliar la pròpia. De créixer en la mentida i poder-ho suportar.

En el recent film American Hustle (2013) es desperta l’empatia de l’espectador per aquest personatge (interpretat per Bale), a qui, a més, se li ha d’afegir un aspecte desmillorat: gras i amb calvície. No és l’únic exemple, la imatgeria popular n’està farcida i mentiria qualsevol que digués que no li desperta interès i sí, disculpes per repetir però: simpatia. Les bones formes intenten castigar aquests caràcters per mantenir l’equilibri, però no ens enganyem, ens cauen bé.

De manera simplificada em remet a la frontera entre l’instint i la raó. La pulsió de sentir-se poderós i el coneixement de la necessitat de l’ordre. Llestos grecs que establien uns dies de l’any com a espai consagrat a Bacus; les festes del déu del vi i la bogeria. Era la vàlvula d’escapament de la rigidesa de la seva societat. Es comenta que vivim en l’esquizofrènia de ser ciutadans participatius i consumidors que segueixen els dictàmens del capitalisme... Potser aquesta follia es divideix en més estats d’inestabilitat... 


"They used to tell me boy you ain't goin' nowhere
With your cheap guitar and your big long hair
You gotta realize all your responsibilities
You gotta get out to work and face reality"

_____________
Ref. DODDS, E. R. The Greeks and the irrational (1951)

miércoles, 11 de diciembre de 2013

Civis, Civis...

Ciutadà - Estat. 

Marx no té cap problema a l'hora de desmitificar la figura de l'Estat com a eina emancipadora de la població. És més, no només el baixa del pedestal del "món celeste" sinó que també el mostra com l'instrument de falsa cara: rere la pretensió d'encarar la societat cap a l'universal i la igualtat hi ha la funció d'encobrir les diferències i les particularitats de tota ciutadania per perpetuar l'ordre establert. Desenganyat? Fa caure la concepció hegeliana d'estat juntament amb tots els ideals sorgits en les revolucions del s. XVIII. Presumptuós? Deixem-ho en observador de la història. 

La paraula ciutadà, del llatí "civis", antigament es definia en oposició als estrangers (les dones i els esclaus no eren vistos com a humans i per això ni se'ls tenia en compte a l'hora de fer la contraposició), els de la polis. Etimològicament es diu que també podria tenir relació amb la idea d'establir-se en algun lloc (settle down). 

Però donem una altra volta a tot això. L'estudi de tota època diferent a la nostra requereix un estudi molt minuciós. Molts estudiosos apunten que en l'Antiguitat hi havia un fort sentiment d'holisme o organicisme entre els ciutadans d'una polis que duia a la identificació Ciutadà - Polis. De manera que el ciutadà se'n sentia i ho era en essència. A tot això cal sumar-hi el sistema democràtic atenenc amb el que tots els ciutadans participaven al màxim pel col·lectiu: no quedaven alienats, tot al contrari, eren actius i podien actuar. 

Amb el temps i les contingències el paradigma que es donava en les antigues polis gregues s'ha invertit. Ja no tenim la ciutadania avesada en el funcionament del col·lectiu sinó individus preocupats de tenir els mateixos drets per mantenir les diferències i les peculiaritats: l'espai privat. 

Com Marx posa de manifest a Sobre la cuestión judía - un text primerenc de l'autor -, justament en la carta de declaració dels drets de l'home i del ciutadà de les societats revolucionàries es reivindiquen uns drets que en el fons s'encaren a mantenir les propietats i protegir les persones en la vida privada. En cap cas la llibertat, la igualtat, la propietat i la seguretat van enfocades a la construcció de l'universal hegelià sinó a la protecció dels individus "com a mònades tancades sobre elles mateixes."

Marx només fa un anàlisi d'un moment de canvi social en el que hi trobem la funció dels estats moderns. No ens hem de sorprendre si els estats no arriben a l'edificació del "comú" ja que no és aquesta la finalitat amb la que s'han originat. Sembla ser que tenim molt arrelada la idea que és l'estat el que ha d'estar al servei dels individus (i no dels cituadans encarats a l'ideal de comunitat). Els individus al servei de l'estat ens posen els pèls de punta ja ens fa pensar en el totalitarisme.

Però malgrat viure en una societat egoista on cadascú es mira el seu melic, és una il·lusió creure que realment podem viure lliurement amb la nostra voluntat: al final som homes socials que depenem dels altres per poder viure (el Mercat!). És clar, com oblidar-ho! Puc dissenyar la taula que a mi més m'agradi. Però quan intento vendre-la al mercat no me la compren perquè es veu que ara hi ha demanda de cadires. Vatua l'olla! Ara posa't a barrinar i produir una cadira... I no només això, sinó una cadira que agradi prou perquè me la comprin. I quan me la comprin no podré escollir-ne el preu sinó que vindrà donat pel Mercat...! 

Amb tot això Marx ens vol mostrar que veure l'home com un individu sotmès només a la seva voluntat (deixant de banda tota robinsonada) és una mera il·lusió. Si bé hem evolucionat i millorat (no siguem hippies, el Capitalisme ens ha dut a la major eclosió de productivitat, s'ha augmentat la mitjana d'edat, s'han reduït malalties, s'ha disminuït la ignorància, s'ha suprimit el treball dur, mentre s'ha pogut hem gaudit de l'estat del benestar, etc.) ha estat a partir de la interacció amb l'altre. 

_____________
Ref. BERMUDO, J. M. Filosofía Política I. Luces y sombras de la ciudad (2001)

martes, 3 de diciembre de 2013

Visita anual




Com cada any, amb la tardor arriba un nou film del novaiorquès Woody Allen. Blue Jasmine és el títol d'enguany. Per fi retornem als E.E.U.U. Allen torna a passejar la càmera entre carrers de Manhattan. Aquesta vegada però, San Francisco pren protagonisme davant l'encant de la ciutat que no dorm mai. Carrers penjats, pujades infinites i ambient marí.

Una protagonista rossa que ens remet a les pel·lícules que giraven entorn Mia Farrow. Blanchet borda un paper d'excèntrica. Famílies modernes. Germanes adoptades. Sang diferent. Vides diferents. Enganyar-se per arribar al que vols merèixer? O abaixar el cap i viure amb el que vingui rodat sense aspirar a més? 

L'argument és senzill, una trama que es teixeix lentament i sense sorpreses. Transcorregut circular; back to the start. Com sempre, una fotografia preciosa que omple la pantalla del cinema. 

A aquestes alçades ningú deu esperar ja cap gran sorpresa d'ell. Senzillament Allen s'ha tornat un valor segur d'entreteniment amb una pel·lícula ben feta a l'estil Hollywood daurat. Recordem que Blanchet va interpretar a Katherine Hepburn en el biopic de Scorsese de Howard Hughes, potser el Woody Allen va començar a fixar-se en ella d'ençà d'aquesta interpretació. 

jueves, 28 de noviembre de 2013

El Mystic





Mystic River és un d'aquells films que no tens la sensació que hagin començat. Ni tan sols el nom del director passa per la pantalla. Senzillament et trobes amb una singular història de tres marrecs jugant al carrer. De sobte un home amb una placa de policia increpa als infants per haver escrit els seus noms sobre ciment moll i s'emporta un ells amb el cotxe per anar a parlar amb els pares. Però el Dave no torna. Els homes eren falsos policies, uns pederastes que durant quatre dies s'aprofiten del nen. El Dave podrà escapar però d'ençà d'aquell dia que cap dels tres amics podrà reprendre la seva vida; tots es casen i tenen fills però alguna cosa entre ells i dins seu s'ha trencat.

A partir d'aquí la pel·lícula passa a ser una constant tensió molt ben teixida i un mar de dubtes i sentiments respecte el cas: molts anys després, han assassinat la filla d'un dels tres amics (Sean Penn). El policia que investiga el cas és un dels tres amics. Eastwood ens fa veure el que ell vol i el que molt plausiblement creuríem tots davant dels fets. El nen violat es presenta com l'assassí en potència; la seva dona dubta d'ell des del primer dia. Vols un cop de timó, i saps que ha de venir. Però triga a arribar. Això sí, el desenllaç és llarg i contundent. 

Sean Penn enfilant carretera amunt per on s'enduien el seu amic d'infància 
Al final sembla haver-hi un judici natural: els homes reestableixen l'ordre extern dels esdeveniments i les dones l'ordre intern de les persones. És la dona de Penn qui precisament té cura d'allò fràgil i més fàcil de ser trencat. Ella és qui fa un últim gest de dominància que ens mostra qui té el poder.

Em quedo amb la imatge de Sean Penn enfilant la carretera a peu amb una ampolla de Jack Daniels a la mà i amb un caminar desacompassat. Resseguint el camí que li hauria pogut tocar viure i carregant a la consciència la mort d'un innocent.

Gran interpretació per part de tothom. Cada escena s'omple amb la singularitat i la minuciositat de cada personatge: complex marc d'una societat ruïnosa. Tot això aporta riquesa argumental perquè es deixa palès tot el que calla una persona. I el Mystic de fons, com a espectador i cementiri de la barbàrie humana que viu guiada pels seus sentiments i l'instint de supervivència de cada col·lectiu. 

Però la pel·lícula té una olor molt diferent de la resta de films d'Eastwood. Ni la també oscaritzada Milion Dollar Baby et deixa amb aquesta sensació i imatgeria. Amarada amb un deix d'imperfecció i aparent no tancament. Cúmul de contradiccions que donen lloc a una obra singular com cap altra. 

- So Jimmy, when was the last time you saw Dave?
- The last time I saw Dave... That was twenty-five years ago, going up this street, in the back of that car.

miércoles, 27 de noviembre de 2013

I per què el crític?




D'on surt? Com surt? Quan surt?

De la reacció contra un status quo que la societat ja ha superat? Aquest sembla ser el cas de Xenòfanes de Colofó (s. VI a.C.), considerat un dels primers filòsofs grecs (curiós que precisament fos un rapsode en banquets i que se l'hagi interpretat com el primer teòleg). 

Xenòfanes escriví rebel·lant-se contra una tradició que marcava els codis de conducta i era l'educació dels seus contemporanis. Criticava la mitologia d'Homer i Hesíode (s. VIII a.C.) per antropomorfitzar els déus fent-los un reflex dels homes amb tots els seus mals: la mentida, l'adulteri i l'engany. 

Molts segles els separen i el context en els que cadascú difongué els seus escrits era molt diferent. En dos segles els avenços tècnics tingueren els seus efectes en l'ordre de la societat i en l'enriquiment de la consciència humana: es desenvoluparen valors de canvi i aparegué el Mercat. Amb l'arribada de la moneda i el mercat l'home serà capaç d'abstreure el món extern (objectivar) i veure'l com un procés independent de la seva subjectivitat. 

Amb aquesta explicació històrica ens és més fàcil comprendre per què surt la crítica de Xenòfanes contra l'èpica tradicional (tant popular entre els grecs). Pels seus textos veiem que és capaç d'elaborar una primera reflexió de caire antropològic i, a més, és dels primers en analitzar els fòssils i a parlar-nos sobre què signifiquen. 

S'adonà que la societat havia canviat i que la moral no podia estar subjecte als ideals del col·lectiu arcaic. La societat de Xenòfanes es funda sobre el convencionalisme (dókima) i ja s'augura el naixement de la democràcia (amb la que quelcom serà més o menys vertader en funció del valor que li atorgui la societat). L'home és cognoscitivament limitat i no pot sortir del dokós (coneixement conjectural, fer hipòtesis) per assolir el tételesméno (procés complert, veritat). 
______________
Ref. THOMSON, G. Primeros filósofos (1959)

lunes, 25 de noviembre de 2013


An’ it ain’t no use in turnin’ on your light, babe

I’m on the dark side of the road
Still I wish there was somethin’ you would do or say
To try and make me change my mind and stay
We never did too much talkin’ anyway
So don’t think twice, it’s all right



viernes, 22 de noviembre de 2013

veritas, veriatis.

Rere el teló de la convenció. Ocultat per falsos sentits. El tòpic d'escoltar. El de no seguir el credo i parar-te a pensar... O a no pensar. Caminar en la buidor de les civilitzacions, entre els blocs d'edificis abandonats després del boom immobiliari i la crisi (que més que decreixement econòmic és un xoc amb la realitat).  

I què hi ha darrere? Potser el pensament que tot es construeix sobre falses aparences i una fantasia que ni tan sols és digna de cap conte. El desengany? Potser. Ai qui pogués tenir l'esperit de Zizak i cridar a la lluita de les causes perdudes en pro de l'emancipació universal! Potser sí que estem davant del final de la història com feia Fukuyama, però no crec que sigui perquè haguem trobat els millors sistemes polítics. Encara hi ha lloc per més. 

Hem superat el pessimisme d'Adorno de la Dialèctica Negativa? La Pau Perpètua és desitjable avui en dia? Hem d'entendre la història a la manera de Hegel i la seva teleologia? 

Massa pretensiós mirar de contestar aquestes preguntes. Millor seguim intentant entendre els fonaments de tot plegat (si és que realment hi ha algun tipus de jerarquia i sentit en els constructes humans: creiem tenir la raó i posar-la allà on parem els ulls però potser el llenguatge i l'articulació del pensament no és més una complicació a l'hora d'entendre l'entorn i relacionar-nos-hi, un nivell de dificultat superior per viure). I és el viure la nostra raó de ser? Cal postular que vivim en el camí a l'eudaimonia? L'autonomia va tenir algun sentit?