miércoles, 18 de febrero de 2015

problemes entre el públic i el privat

Plantejaré breument els problemes que em trobo a l’interpretar la idea kantiana dels dos usos de la raó: l’ús de la raó privada i l’ús de la raó pública. Teoria que es troba exposada en el llibre ¿Qué es la Ilustración? (1784).


Segons el text de Kant ¿Qué es la Ilustración?, quan estic exercint una tasca que m’han encarregat i per la que cobro un salari em trobo en l’ús de la raó privada. Aquí no tinc la llibertat de criticar la feina ja que estic contractat per algú – acord privat –. En aquest cas sóc una peça més de l’engranatge i se’m demana obediència.

Tanmateix, la resta del temps que no estic realitzant aquesta funció tinc la llibertat (i gairebé el deure) d’escriure argumentacions crítiques per reformar el lloc allà on treballo i les tasques que s’hi realitzen. Kant subratlla en dues ocasions que sigui per ‘escrit’ per mostrar que la persona crítica amb x sap prou del que parla i pot argumentar bé les propostes de canvi.

En aquest últim moment estic fent ús de la raó pública i m’estic dirigint a iguals com jo interessats en el funcionament del lloc on treballi. No m’estic dirigint a gent que treballa per mi i que podria malinterpretar les meves paraules i caure en la revolució*.

Això és ben clar en el cas d’un professor d’una escola:
  • Quan està exercint de mestre no pot parlar als seus alumnes o companys sobre la precarietat del centre i del baix salari que cobra
  • Quan està fora de les hores de treballar té la llibertat d’escriure què no  li sembla bé de l’escola i fer propostes de canvi o millora. Estem entenent així que es dirigirà a altres mestres o pedagogs que, com ell, estiguin interessats en millorar el funcionament de les escoles.

Fins aquí força clara l’argumentació (hi podem estar més o menys d’acord, però s’entén la proposta).

1r problema: el ciutadà
El ciutadà ho és a temps complert. Sempre estem exercint de ciutadans en el nostre país, i si en sortim seguim essent-ne ciutadans protegits i controlats per una legislació. Tot i així, Kant diu que com a ciutadà que ha de pagar els impostos no em puc queixar d’aquests ni negar-me a pagar-los. Però quan no els he de pagar sí que puc argumentar per escrit a qualsevol altre ciutadà amb el que mantingui una relació d’igualtat en contra d’aquests. Però això quan es dóna? Si sempre sóc ciutadà aleshores sempre tinc els mateixos drets i deures arreu on arribi la legislació. Podem salvar aquest primer problema dient que no és la tasca de ser ciutadà sinó la tasca de pagar els impostos (dividir els deures dels ciutadans com a funcions separades; feines diferents). I en aquest cas, allò que escrigui no es dirigirà a cap ciutadà que estigui en el procés de realitzar la tasca o funció contra la que jo estigui argumentant. 

Com es detecta amb facilitat, tot l’artifici anterior és complicat i, a la pràctica, inexistent. De manera que en tant que ciutadà si argumento en contra dels meus deures puc incitar a la revolta (és una possibilitat, no un fet) perquè no està clara la diferència entre ús de raó pública i privada quan s’és ciutadà.

2n problema: democràcia 
Només uns pocs podran llegir i entendre allò que he escrit perquè només una minoria serà prou il·lustrada (emancipada i capacitada). Perquè si ho llegís un treballador meu podria malinterpretar-ho i revoltar-se. Però com evito que la gent amb la que em relaciono quan faig ús de la raó privada llegeixi les meves argumentacions? O és que si ho llegeixen fora de la feina llavors ja som iguals? No mantindran cap tipus de relació jeràrquica al sortir de la feina? On estan els límits de les nostres feines? Un mestre ho és sempre?


3r problema: voluntaris 
Amb Kant el tema del voluntariat no era freqüent i per tant no contempla aquest cas. Però, què passa amb el voluntari que també exerceix una tasca (no obligada, però sí voluntària i, per tant, assumeix un cert compromís)? És lícit que argumenti en contra de coses que veu des de la seva funció en l’organisme social o només ho pot fer fora?  



Ara mateix no puc entrar més en aquestes qüestions però val la pena plantejar-nos-les. És interessant perquè la distinció kantiana de públic i privat és ben diferent la distinció contemporània.

____________
*Kant era un defensor de la Reforma i no de les Revolucions que canvien l'ordre de la ciutat (així com Sòcrates).

viernes, 28 de noviembre de 2014

El somrís torçat

Des de que vaig sentir a parlar de Jurgen Habermas a la carrera que la seva obra m'ha despertat interès. He de dir que he anat aparcant la lectura any rere any; els professors ens venien la seva obra principal com un text pesat, feixuc i ple de referències que desconeixíem. Però per fi li he perdut la mandra i m'he decidit a treballar-lo una mica. 


A primer cop d'ull destaca la seva teoria sobre l'acció comunicativa fent una crida pel desenvolupament de la filosofia en la vida pràctica. A l'entrar en algun dels seus textos veiem l'interès per destapar les teories d'autors anteriors, posar-los en joc i relació per extreure'n les idees essencials que es repeteixen o que guien el pensament d'autors posteriors. Així analitza el pensament filosòfic. Val a dir que la major part de les seves obres són reculls d'articles; i és que Habermas va ser el director de l'institut d'investigació Max PLanck i tenia al seu abast tots els treballs que es publicaven (potser no va llegir directament gran part de les obres de les que parla, però el seu coneixement d'autors és descomunal). 


Per altra banda, forma part de la segona generació d'intel·lectuals de l'escola de Frankfurt. Es va formar treballant amb Adorno, Horkheimer i Marcuse. Amb aquest últim tingué una relació molt especial i estigué amb ell els últims dies de la seva vida tenint cura d'ell. Val a dir que estudià al costat de Heidegger, amb qui no simpatitzava per la seva relació amb el partit nacional socialista alemany. Marcuse també estudià amb Heidegger però ell sí que estava admirat del pensament de Heidegger (així com Gadamer) i  el seu pensament té ressonàncies heideggerianes. Com ara la idea que fugim del pensar i vivim una vida inessencial sense el ser; enganyats en l'ens. Tindria el seu paral·lelisme amb la vida conscient que portem que està regida per la repressió per tal de poder viure en la civilització tot amagant els instits essencials. La tècnica ens ha portat a la destrucció de l'home per l'home. 

Tots els formants de l'Escola de Frankfurt eren persones compromeses amb el seu context històric que miraven de pensar la pròpia realitat per entendre què passava i, sobretot, fer propostes per evitar i prevenir les penoses circumstàncies per les que havia passat el món. Eren una escola d'alemanys jueus que, amb l'ascens de Hitler al poder va haver de traslladar-se a Ginebra, de Ginebra a París i finalment als EEUU. 

martes, 25 de noviembre de 2014

Dimensió Social

Quan els conflictes es fan explícits i caiem en la barbàrie es desperta la vena social. Davant les injustícies retornem a pensar l'associació de persones que ens va fer forts i què ha anat malament en el progrés humà. 


N'hi ha de pessimistes com Benjamin, que només hi veuen ruïna sobre ruïna; acumulació de dades que s'enfilen cap amunt empesos pels vents de l'evolució. Altres, com Marcuse, transformen la teoria del psicoanàlisi en una teoria d'abast social. Habermas ve de la mateixa escola i segueix la línia de Marcuse amb molts matissos. 

Habermas amb estudiants
Marcuse reformula a Freud en clau sociohistòrica (anant a la contra dels neofreudians que amagaven la dimensió social del biologisme psicoanalític). Planteja que la destrucció de l'home té lloc en el cim de la civilització, quan els avenços materials i intel·lectuals de la societat semblen permetre la creació d'un món lliure. Tanmateix, contra més progrés tècnic i científic, l'home ha de subjugar-se a més repressions per permetre l'avenç de les civilitzacions i la vida en societat. De manera que aquest món que es crea fruit del progrés poc té de llibertat (si l'entenem com l'abscència de repressió). En aquest cas, Marcuse diu que la Civilització (o Cultura, no distingeix entre els termes com Freud a Malestar en la Cultura) és la lluita contra la llibertat. En els seus textos aplica les teories freudianes d'anàlisi dels individus a tot el gènere humà. És una lectura interessant que ens dóna un nivell sobre la societat ben interessant. 

Però també podem parlar de Habermas que, tot i mantenir un idealisme moderat (malgrat els matisos i crítiques acaba partint d'un principi de racionalitat paral·lel a Kant), ens proposa l'entesa entre l'esfera tècnico-científica i la vida quotidana per no deixar-nos endur per una racionalitat merament instrumental i recuperar la racionalitat comunicativa que ens encararà a l'emancipació dels homes (alliberació dels condicionaments). La base de fons: la cooperació entre dos nivells que es poden entendre gràcies a l'acció comunicativa. 

A grans trets, l'home pensa en la dimensió social quan quelcom amenaça la seva estabilitat: la seguretat que troba en la vida en col·lectiu i, com diria Schmitt, el poder que hem dipositat en un ser superior perquè ens protegeixi, perd la seva legitimitat. 

martes, 11 de noviembre de 2014

D'una batzegada retorna un passat renovat

Qui diria que tornar a posar els peus a l'institut en el que he crescut m'obriria una porta entre nostàlgica i renovadora. Primer, el retrobar una professora amb qui hi havia bona complicitat i de qui vam aprendre tantes coses de la literatura i del món. Després, rebre la invitació a unes trobades de filosofia organitzades per un altre bon mestre del centre que ja s'ha jubilat. I ara, rebre un mail d'aquest professor mostrant la seva il·lusió perquè vagi a aquestes sessions de filosofia enmig d'un cafè. Quina alegria la meva al tornar a sentir d'aquestes persones i de veure la seva admiració! Bons records que ara tornen però vestits amb nous rols. 

Ja no sóc alumna seva (tot i que me'n senti) i  la relació que mostren amb mi és més propera i sense barreres. M'expliquen el que fan i com els va la vida, jo faig el mateix i ara m'envaeix una sensació que em torna a posar en relació amb el jo d'ara fa quatre anys. Unes quantes superacions fichteanes s'han esdevingut des d'aleshores però el record s'arrela fort i es barreja amb la força del jo actual.  

Quines ganes de tornar-los a veure i d'obrir aquesta porta a un espai nou i apartat del que m'envolta avui en dia però que, alhora, construeix un pont amb el passat per posar-lo al dia. 

domingo, 2 de noviembre de 2014

Chocolate Croissant

I could'nt believe a recipe that I found on the Internet about 'how to bake croissants in half an hour'. Firstly, because they use puff pastry which is already prepared - I would have never said that it could taste like the croissant doug -. Secondly, because it takes short time to cook. 

Here comes the recipe, very easy:

Ingredients:
- puff pastry
- chocolate
- 1 egg
- 2 spoons of sugar

Pre-heat the oven at 180ºC. Strectch the puff pastry and cut it into big triangles. Crumble the chocolate and put it on the base of the triangles. Then, roll each triangle from the big part to the small one. 

Whisk the egg and add the two spoons of sugar. With a brush, paint the surface of the croissants. Now it's time to bake the doug: put it on the oven and wait for fifteen minutes. If you want, you can grate some chocolate and scatter it on the croissants a few minutes before they are done. 







martes, 21 de octubre de 2014

Kokoschka expressionism in Europe

Kokoscha painting
Austrian artist with the special ability to capture his time. From the postmodernism Kokoschka represents scenes of Prague and Vienna during the twentieth century. 

In the first picture the painter shows his feelings for the different Europe's politics. On the left side we can see Germany with the face of Hitler shouting. On the right, we have Mussolini's portrait. Up and down the red egg are located the U.K. and France, with a non-active position, just contemplating the egg while Germany and Italy try to eat it. The egg is a metaphor for Txecoslovaquia at the begining of the II World War. Kokoschka was in Prague those days and saw the bombs over the city and the desctruction that was overcoming Prague and other european cities: citizens were being killed, a thing that had only been seen before in Spain during the Civil War. 

The Red Egg
Charle's Bridge in Prague
Viena


jueves, 9 de octubre de 2014

Americans can not debate 'Radical Islam'

Real Time with Bill Maher


There it is: Maher and  Harris making the point that 'Islam is the mother-in-law' of bad ideas'. This poor argument is reinforced with a short sentence: it's a fact. As if this was enough to justify the statement. Affleck is about to explode. He can not stand the generalization done by this men. The worse? How the public aclaimed fanatically all of their comments. 

When we use the topic that the americans think that Spain is in South America maybe we are not that wrong;  because if they are easily convinced that all muslims are closer to fanatism, why not thinking that nachos are spanish?

Without being sarcastic, this kind of ideas are frequently emited on American TV. Even though as an european I'm a bit surprised of the defense on this belief* I can see the good thing: Affleck's intervention against their hypocrite speech. I got to this video because of my English teacher, he told us that it went viral in the last days. 


___________________
*We may say that there's been an increasing tendence to homofobia and extremisms in Europe during the last years. 

miércoles, 1 de octubre de 2014

martes, 9 de septiembre de 2014

Retorn.


Borrós. Com el regalim d'aigua que s'escola pel desguàs amb la pluja. Els dies es succeïen de manera anodina; tal com les llambordes d'un carrer sense fi. Iguals i repetitius. Tan indistingibles l'un de l'altre que queia en el salt infinit que separa tot número al comptar-los. 

Tornava a ser l'ombra que havia arribat a la ciutat feia uns mesos. Un personatge perdut enmig d'un no-res gris i sòrdid. L'espurna de llum marxava. Encara li retornava la imatge del seu cos esmunyint-se dins del taxi. Fugint d'ell i de les obscuritats que l'envoltaven. I hauria d'haver reiterat que no era culpa seva, que ell era un producte defectuós d'una sèrie ja perduda. Que les ombres hi serien sempre allà on anés. Que el saber no podria posar mai llum on clavava la mirada. 

Però res. El record dels dies feliços quedava entelat; una fotografia mal revelada que es va velant per estar massa exposada. Restaven les llambordes inacabables sumant els dies en una espiral hiperbòlica.