Amb la crisi es parla molt de l'elevat nombre d'aturats que té el país. És una situació dramàtica ocasionada per la malversació del capital i l'especulació immobiliària.
Tanmateix, una petita part d'aquests aturats segurament no es trobaria en aquestes circumstàncies si tinguéssim comunitats més cohesionades i no immerses dins la preocupant crisi de valors. I què vol dir això exactament?
Grans pensadors ja varen indicar a finals del segle passat els efectes deshumanitzadors que podia provocar el capitalisme: ens despreocupem de les qüestions d'estat en la mesura que aquest ens proporciona una sèrie de comoditats. Fora de la ja molt qüestionada democràcia, on el ciutadà només pot escollir entre diversos partits i la seva opinió (que no decisió) és sol·licitada en escasses ocasions (a part que amb el model capitalista qui vertaderament mana són les grans empreses on el poble no hi té la més mínima incidència). Vivim pel nostre petit nucli familiar i no coneixem la gent que ens envolta, que conviu en el barri i que es mou pel nostre entorn. La comunicació entre els ciutadans és gairebé nul·la i això comporta una opinió pública massa diversificada com per tenir ressò i efecte en el model estatal.
Sovint es diu que cal un bon model educatiu. El cert és que l'educació dels centres escolars està massa centrada en donar el temari i assegurar-se que els infants aprenen a llegir, a escriure i a calcular. Tanmateix cal anar més enllà del contingut merament formal, hem d'educar en el lliurepensament. I és aquí on volia anar a parar: l'escola és un motor molt important de les societats ja que implica la convivència i l'aprenentatge en comunitat però no podem pretendre que canviï el seu model de la nit al dia. És necessari destacar l'important paper del teixit associatiu en l'educació del lleure dels adults de demà. Però què passa? Que gran part de la població no participa de les diverses entitats que contribueixen a l'enfortiment de la societat i a contemplar opinions diferents sobre els successos que ens envolten. És imprescindible revitalitzar totes aquestes entitats (com ara esplais, caus, castellers, bastoners, associacions de veïns, etc.) per:
- involucrar el ciutadà en l'activitat del seu poble
- Enfortir els lligams de la població i el sentiment de pertinença
- Afavorir l'intercanvi de visions de la realitat i mantenir un debat obert sobre la gestió i l'estructura política
- Accelerar el procés d'inclusió social
- Gaudir del temps de lleure realitzant activitats divertides i alhora reflexives
És per això que defenso ferventment la necessitat del teixit associatiu i fa uns temps que formo part d'un esplai on exerceixo de monitora voluntària. Qui no creu en el poder d'una societat crítica i ben educada és perquè o està massa marcat pel tarannà capitalista o perquè mai no ha format part de cap entitat de caràcter associatiu.
Una ciutadania amb una alta participació de la vida pública i de les diverses entitats que afavoreixen la comunicació entre les persones segur que tindria un grau d'atur més reduït; si més no, coneixeríem millor el nostre entorn i ens seria més fàcil donar resposta a les necessitats dels nostres conciutadans.
Com deia Robert W. McChesney en la introducció d'un llibre de Noam Chomsky:
"Una cultura política vibrante necesita agrupaciones cívicas, bibliotecas, escuelas públicas, asociaciones de vecinos, cooperativas, lugares públicos de reunión, organizaciones de voluntarios y sindicatos que proporcionen al ciudadano medio la posibilidad de encontrarse, comunicarse e interactuar con sus conciudadanos. La democracia neoliberal, con su creencia en los mercados über alles, condena a muerte todo esto. En lugar de ciudadanos produce galerías comerciales. El resultado neto es una sociedad atomizada, compuesta de individuos inconexos que se sienten desmoralizados y socialmente impotentes."
